Quan acabarà la crisi a Roses? o “Crisi? quina crisi?”

Una mala notícia. Hauríem de ser realistes i acceptar la crua realitat: aquesta crisi no té data de caducitat, almenys tal com s’entén habitualment la paraula crisi en el sentit de “situació negativa transitòria”, “època de dificultats” o també “canvi traumàtic”.

Per què no té data de caducitat? Doncs perquè una crisi, per definició, està subjecta a evolució i aquesta evolució depèn principalment de l’actitud i iniciativa de les persones i, com l’actitud generalitzada és d’immobilisme “a veure què passa” mentre simplement es van posant “paños calientes”, esperant que s’acaba la crisi per si sola, la situació no evoluciona o evoluciona molt lentament i el final de la crisi roman allunyat o fins i tot es va allunyant més.

De fet, la crisi durarà tant com la fem durar. No es tracta “només” d’una crisi financera o energètica global, del sector immobiliari a Espanya o del model d’activitat econòmica de Roses, sinó més aviat d’una crisi de “velocitat”: el món està accelerant i nosaltres duem la mateixa velocitat des de fa dècades, els països que ja estaven per davant nostre fa anys que van començar a accelerar i ens estan deixant encara més enrere, igual que uns altres que teníem darrere i que ja ens estan avançant. I l’efecte de la globalització és que no solament patim les nostres crisis sinó que patim també les de tots els altres.

En resum, o comencem a accelerar per a tornar a participar en la carrera o la crisi durarà més que el conillet de Duracell perquè les seguirem enxampant totes una darrere d’una altra o, com sembla que passa ara, totes alhora. Perquè en realitat una gran crisi com l’actual es compon de moltes altres crisis. Ara patim una crisi financera global, una crisi nacional de model de desenvolupament econòmic, del sector immobiliari, d’ocupació, de formació i educació, una crisi del model d’activitat econòmica a Roses, etc., etc. i encara podem afegir les crisis individuals de les empreses que deixen de tenir mercat i les de les persones que pateixen problemes familiars, econòmics, de salut, etc.

Per a saber si una crisi s’acosta o s’està sortint d’ella fa falta tenir referències i observar-les. Si el món avança en un sentit i nosaltres anem en un altre o si tot sembla anar bé durant massa temps és que la crisi s’acosta; si sembla que el món avança i nosaltres estem aturats o si tot sembla anar malament durant massa temps és que no estem sortint de la crisi. No és necessari buscar més explicacions. És així de simple. Totes les altres argumentacions aparentment més elaborades no són més que excuses per a desviar l’atenció i justificar errors garrafals.

No val justificar les crisis pels canvis, siguin els que siguin, perquè tot canvia constantment. Precisament les crisis s’originen per la falta de capacitat, voluntat i iniciativa per a anar-se adaptant als canvis que es van produint. Els mercats, els clients, no es creen ni es destruïxen, només es transformen. Canvien de gustos, de procedència, de prioritats, de tendències, de poder adquisitiu, de necessitats, etc. Cal evolucionar paral·lelament per a no perdre’ls o per a anar a buscar-los on estiguin. Qui no evoluciona, qui no s’adapta als canvis, està condemnat a trobar-se de cara amb la crisi, a sofrir-la de ple i a no veure el seu final.

La pregunta que hauríem de fer-nos és “quan començarà a acabar la crisi?”

Solament quan comencem a pensar i a actuar de forma diferent, podrem començar a tenir alguna oportunitat per a sortir de la crisi.

Les crisis són part intrínseca dels cicles evolutius, simples etapes de l’evolució de la nostra societat i, per tant, són inevitables encara que esquivables, és a dir, podem actuar i influir perquè acabin abans o ens afectin menys, sempre que no ens quedem aturats esperant que acabin soles.

Les oportunitats per a sortir de la crisi són com trens que van passant i anem deixant escapar, mentre que altres més hàbils, àgils i, sobretot, capaços de reconèixer la situació en la que es troben, van pujant-se a ells i ens van deixant sense lloc. Aquests trens són les possibilitats de canviar, de moure’s en un sentit diferent “al de sempre”.

Cal tenir molt clar que les crisis no acaben per si soles. Per a poder sortir d’una crisi es requereix, sobretot, capacitat i velocitat d’acció i reacció, de canvi i evolució. Per a poder tenir velocitat cal estar preparats a força d’organització, comunicació, planificació i, especialment, consciència de la necessitat de tot això justament perquè s’és conscient de la situació.

Les crisis es tradueixen en un estat d’ànim que genera por, bloqueig, paràlisi i col·lapse, que impedeix la iniciativa, l’evolució i l’adaptació perquè incapacita per a veure més enllà de la pròpia crisi, per a concretar prioritats i objectius, per a planificar, per a crear organitzacions àgils i eficients que permetin arribar a la màxima velocitat d’acció i reacció, fins i tot per a veure la necessitat de tot l’anterior.

Les crisis ens fan veure solament els aspectes negatius i impedeixen que veiem els positius: veiem els problemes en lloc de les solucions, les dificultats en lloc de les oportunitats, els desavantatges en lloc dels avantatges, els errors en lloc dels encerts, les despeses en lloc de les inversions, el got mig buit en comptes de mig ple. Això ens duu a cometre errors típics que no fan més que agreujar les crisis i ens condemnen a donar voltes en un cercle viciós, com per exemple la reducció de despeses per la reducció de despeses, sense considerar cap contrapartida d’inversió en canvi i evolució, que és el que realment ajudaria a superar la crisi. És a dir, el raonable seria adaptar-nos al context (reducció de despeses) al mateix temps que també evolucionem (inversió).

La calma succeeïx a la tempesta, però la tempesta també succeeïx a la calma. La crisi és la tempesta, la calma és l’acomodament, l’estancament, l’immobilisme, la falta de voluntat per a evolucionar, per a canviar. Les crisis no són produïdes per l’escassetat de diners, sinó a l’inrevés, són les crisis les que generen aquesta aparent escassetat, perquè els diners han canviat de lloc, potser fins i tot de forma, i, com no hem evolucionat, els seguim buscant on eren abans i exactament igual que sempre, és a dir, en el lloc equivocat de la forma equivocada.

Per a afrontar una crisi, abans de res cal assumir que conceptes com “treballar de lo meu” o “fer el de sempre” són totalment incoherents amb la dinàmica natural de l’evolució, i més en un món globalitzat que cada dia adquireix més velocitat. També resulta imprescindible assumir que cada dia és més necessari estar preparats per a adaptar-se i canviar, a força d’aprenentatge, formació, visió perifèrica, recopilació d’informació i recerca d’oportunitats, mai només dintre dels nostres petits mons d’activitat “habitual”, sinó al voltant o molt més lluny.

Necessitem aprendre a tenir la ment oberta per a poder ser capaços, en qualsevol moment, de considerar altres opcions, canviar d’orientació, de manera de pensar i de fer, de clients, de mercat, de productes i serveis, de métodes de promoció, de preus, de marges, l’enfocament de la nostra activitat, etc. Resumint-ho en una frase: necessitem aprendre a ser capaços de reinventar-nos permanentment. Per descomptat, no és fàcil ni instantani, encara que ara és molt més possible, perquè mai han existit tantes possibilitats com en l’actualitat per a fer-ho, però aquestes possibilitats no existeixen si no s’és capaç de veure-les, assumir-les, entendre-les i aprendre com utilitzar-les.

En els moments de crisis, la majoria de les persones necessiten comptar amb una visió externa per a poder veure més enllà. Aquesta visió externa la podrà aportar molt millor, en tota la seva naturalitat i ingenuïtat original, és a dir, sense condicionaments ni complexos, algú aliè al nostre petit món. Algú que pugui aconsellar-nos, assessorar-nos, ajudar-nos a descobrir el que no som capaços de veure, a encaminar les nostres habilitats i capacitats més enllà dels límits en els quals ens hem tancat.

Estem en una època en la qual la “compravenda d’idees” deixa de ser una excentricitat i té més sentit i valor del que ha tingut mai. Les idees alienes poden ajudar-nos a fer alguna cosa molt diferent del que fem ara i superar la crisi, aprofitant el que tenim més prop, el que som i el que sabem.

Per exemple, les bones idees, que no fa falta anar a buscar lluny, aplicades correctament, farien possible que a Roses puguéssim aprofitar tot el que tenim, que és molt, i fins i tot també el context de crisi, per a aconseguir canviar el model de turisme amb molta més velocitat i menys dificultats que les que ens haguéssim trobat fa pocs anys, i acabar reinventant-nos completament després d’una ràpida evolució a un nou model econòmic del que el turisme, diferent de l’actual, seria un component més.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu

Check Also

Vols més clients pel menú dels migdies feiners del teu restaurant?

Com a tot arreu, a Roses hi ha restaurants que obren tot l’any i que …

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *