“Pacte” Part 4 – Punt de partida: la motivació per treballar-hi

Realment necessitem una motivació per a intentar deixar el millor futur possible als nostres fills i néts?

Algú pot dir que el futur que desitja per als seus fills i néts no inclou que Roses sigui un lloc on puguin treballar, viure, guanyar-se la vida, sentir-se útils, gaudir de l’entorn, la família, els amics i els temps d’oci? Suposo que només qui hagi descartat ja que el futur dels seus fills i néts estigui a Roses podrà dir que tant se li dóna, i probablement i per al nostre desconcert són ja bastants més dels que ens podem imaginar els que ho diuen.

Algú veu ara mateix que tal com anem sigui possible a Roses el futur que desitgem per als nostres fills i néts?

Resulta molt frustrant comprovar com any rere any, mes rere mes, seguim retrocedint en lloc d’avançar. Cada dia que passa molts percebem Roses menys com un poble viu i agradable i més com un projecte de ciutat sense personalitat ni cohesió social. Amb crisi i sense crisi, any rere any l’activitat econòmica sembla que, en lloc de créixer, involuciona en diversitat, durada, quantitat i en qualitat mentre que l’entorn continua degradant-se en virtut del mal anomenat progrés, a pesar d’operacions diverses de maquillatge i brillants exposicions, pamflets, discursos i medalles dels polítics locals de torn. N’hi ha prou amb fer un volt per Roses qualsevol dia entre octubre i març per a adonar-se de que actualment, solament l’auto-engany practicat amb persistència en grau extrem pot convèncer encara a alguns de que l’evolució de Roses presenta algun símptoma de millora.

A molts ens resulta evident que a Roses el conformisme i la falta d’iniciativa i auto-crítica, creixen al mateix temps que l’individualisme, la visió a curt termini, la cobdícia i la queixa sistemàtica. Sempre tenim una excusa barata a mà: ara ens va molt bé la crisi per a donar-li la culpa de tots els mals però, què passa quan no hi ha crisi?, doncs que quan el culpable no és el temps, resulta que ho és el govern i, quan no és el govern, són els països “barats”, la competència, els clients que han canviat de gustos o tenen menys diners, les obres, etc., etc. però sempre “els altres”, mai “nosaltres”.

Si ens aturem uns minuts per a pensar en tot això, segurament la majoria estarem d’acord en que aquest conjunt d’actituts és precisament la pitjor herència que podem deixar als nostres fills i néts. Amb elles, com podràn afrontar la vida en un món globalitzat de canvis accelerats en el qual milions de persones lluiten cada dia, sovint amb esforços que som incapaços d’imaginar, per viure “tan bé com nosaltres vivim ara”? No podem seguir recorrent a l’argument demagògic de que “els nostres avis i els nostres pares van lluitar i van treballar per a arribar al nostre benestar actual, per tant no podem ni hem de renunciar a ell i molt menys tolerar que ens sigui arrabassat pels nouvinguts o els de fora”, simplement perquè el món no funciona així i, abans de res, hauríem de ser mínimament realistes i ensenyar a ser-ho als nostres fills i néts, no?

La clau de l’evolució no és necessàriament el “progrés”, sinó la “adaptació”. No es tracta de treballar més hores i fer més coses per a poder conservar i acumular més béns i drets i així sentir-nos més “segurs” o aparentment “protegits”, ja que això en realitat ens condueix a “viure pitjor”, totalment condicionats i “insegurs”, sinó de voler ser sempre més eficients amb l’objectiu concret de seguir “vivint millor”.

Aixó implica necessàriament la visió a mitjà i llarg termini, l’amplitud de mires, l’obertura de la ment i especialment la disposició per a “canviar” i, per a això, la capacitat per a innovar i, sobretot, per a prioritzar la col·laboració i la dedicació al treball pel bé comú a mitjà i llarg termini enfront de l’individualisme i a la dedicació al treball exclusivament en benefici propi a curt termini.Aquestes segueixen sent les claus del pacte que necessita Roses per a modificar la seva tendència involucionista actual i començar a evolucionar de forma positiva.

I la motivació per a creure’ns aquestes claus i començar a aplicar-les sense perdre temps és ni més ni menys que construir un futur millor per als nostres fills i els nostres néts, per als seus fills i els seus néts i per als fills i els néts d’aquests. Qui és capaç de negar-s’hi?

Hi ha moltes coses per canviar, per destruir, per reconstruir i per construir. Encara tenim de tot el que fa falta: entorn, persones, capacitat, energia, amor, potencial en el sentit més ampli. Solament ens falta la consciència i la voluntat.

Junts podem. Sí, podem (amb permís del Senyor Obama).

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu

Check Also

Vols més clients pel menú dels migdies feiners del teu restaurant?

Com a tot arreu, a Roses hi ha restaurants que obren tot l’any i que …

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *