Alguns bons polítics bons

A mesura que es va perfilant el desolador panorama polític de Roses de cara als pròxims comicis locals, la sensació que va quedant no pot ser de major desesperança i frustració.

El quadripartit s’esquerda sense remei a mesura que els antagonismes interns s’intensifiquen gràcies a les misèries humanes que van ressorgint, cobrant força i destruint el teixit cohesionador que ja des del principi mostrava signes de fragilitat extrema.

Els discursos i comunicacions de les altres forces polítiques, tant les de sempre com les noves que van apareixent, no poden donar pitjors impressions de pura ambició personal, populisme de saló, demagògia barata, desunió, lluita interna, disgregació, estancament i, sobretot, de falta d’idees o almenys de capacitat i habilitat per a concretar-les i donar-les a conèixer amb tacte, franquesa i entusiasme amb l’objectiu de motivar i fer vibrar als desencantats rosincs.

Des de l’Ajuntament, l’alcaldessa Magda Casamitjana, sens dubte una bona persona, ens bombardeja amb una combinació de triomfalisme d’estar per casa, comunicació de primària i victimisme de pati d’escola al mateix temps que ens demostra la seva dolorosa incapacitat per a exercir el càrrec públic que els rosincs li hem confiat, amb el nivell de competència i els resultats que esperàvem.

En l’oposició, l’exalcalde Carles Pàramo, sens dubte un bon polític, ens demostra el seu mestratge en l’ús de la seva experiència, els seus dots de comunicació, la seva capacitat i poder de persuasió i la seva omnipresència mediàtica per a anar cuinant a foc lent, amb una recepta concebuda especialment per al seu propi gust, els ingredients que, tret que algun bon polític bo s’interposi, ens conduiran a una nova etapa de “desarrollismo” unidireccional apadrinat amb mà fèrria per ell mateix sense donar cap lloc a discrepàncies i molt menys a acceptar esmenes sobre els seus plantejaments i decisions.

Curiosament, el denominador comú en tots els casos és una flagrant capacitat d’auto-engany que em resultava impossible d’imaginar fins que no he tingut més remei que assumir, rendint-me a l’evidència, que constitueïx el tret més comú i també el recurs més utilitzat per tots els polítics en tots els nivells de la política.

Aquesta capacitat d’auto-engany es tradueïx en una distorsió en la percepció de la realitat, que sol generar una extremada subjectivitat i, per tant, una falta d’objectivitat i perspectiva global, uns records a mesura de cada circumstància i, sobretot, una incapacitat manifesta per a actuar com persones emocionalment intel•ligents en qüestions com, per exemple, l’exercici efectiu i coordinat de la comunicació en els diferents nivells de relacions; l’aprofitament i el reconeixement de l’esforç i la voluntat de dedicació de les persones dels entorns més i menys propers; l’empatia en totes direccions i no només en algunes; la consciència de les virtuts, capacitats, defectes i limitacions pròpies i alienes; l’acceptació de la necessitat de recerca permanent d’ajuda, col•laboració i complementarietat; el cultiu del talent; l’aprenentatge a partir dels errors, les crítiques i la discrepància; la utilització justa, equilibrada i proporcional de la força i les prerrogatives que atorguen els càrrecs; etc.; etc.

L’exemple més clar de tot això és que avui dia en la política local de Roses des de totes bandes es percep de forma clara i constant l’amenaça implícita en l’expressió “si no estàs amb mi, estàs contra mi”.

Des del meu punt de vista, és bàsic que els líders polítics que fan falta a Roses assumeixin que necessiten bons equips de debò, és a dir, formats per diferents persones, bons tècnics i bons polítics, però sobretot bones persones, amb maneres de pensar i opinions diferents, disposades i motivades per a parlar sense por, i especialment capaces d’exercir plena i conscientment l’anomenada intel•ligència emocional, cosa que avui dia en la política local de Roses desgraciadament resulta massa evident que no és gens freqüent.

Crec que només en aquestes condicions una bona política és possible a Roses.

Josep-Oriol Tomas i Huynh-Quan-Chiêu

(Article publicat a “La Veu”, número 11 de 15 d’Octubre de 2010).

 

Check Also

Vols més clients pel menú dels migdies feiners del teu restaurant?

Com a tot arreu, a Roses hi ha restaurants que obren tot l’any i que …

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *